La llum inapagable de Palmira Jaquetti

Al llarg dels anys hi ha hagut gent que incansablement ha vetllat per la cultura catalana. Ho han fet des de posicions diferents, des de la seva professió (escriptors, músics, docents...) o des del seu activisme quotidià. Alguns són més populars que d’altres, ja sigui per l’èxit i la rellevància en la seva tasca o pel reconeixement que han aconseguit. El cert és que avui dia encara tenim molts personatges per conèixer, segurament també per aprofundir-hi. Un dels objectius d’El Foment consisteix precisament a divulgar els referents menys coneguts, revaloritzar la seva labor. Cal doncs fomentar les peces que ajudin a muntar el sempre incomplet trencaclosques de la Història. I és que, com deia Vicent Andrés Estellés: “els amors fan l’amor, les històries la història”.

Aquest biaix o poc reconeixement dels nostres personatges encara queda més agreujat si acotem la mirada a l’altra meitat de la població, a les dones. La subordinació que han patit i pateixen les dones també queda reflectida en el pes que la història tradicional els ha atorgat. En aquest sentit, cal una revisió urgent per recuperar la seva veu.

Palmira Jaquetti va ser una de les moltes dones que va millor el nivell cultural del país a través de la música i la literatura.

Palmira Jaquetti va veure la llum al Poble-Sec de Barcelona el 1895. Els seus pares van esmerçar-se perquè la jove Palmira, l’única supervivent dels cinc fills del matrimoni, pogués estudiar. La mare era “molt bonica i bona”, mentre que el pare era “un gran excursionista i lector a les vetllades”. Segurament doncs gràcies a l’esforç i la influència familiar va poder estudiar música i llicenciar-se en filosofia i lletres a la universitat. La recompensa va arribar quan el 1933 va ser contractada com a professora de la xarxa d’Instituts-Escola de la Generalitat i amb la posterior obtenció de la càtedra de literatura francesa d’institut. La seva vocació era ensenyar: “centenars i milers d’alumnes, nens i nenes, m’han passat pels dits [...]. Són les fites del camí, són camí fet, esforç donat, força i joia ja despesa. Són la vida inexorablement nostra, que en fa créixer d’altres”. 

La seva gran devoció era la música popular. Va participar en les campanyes de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, un projecte dirigit per l’Orfeó Català que tractava d’aplegar el folklore musical de tot el domini lingüístic català. De les 66 missions de recerca totals, Jaquetti va participar-hi en 14. Normalment les missions eren realitzades per dues persones, una especialista en literatura i l’altra en música. Del 1928 a 1930, les va fer acompanyades del seu marit, Enric Aoust. La guerra va rompre el matrimoni, però no la seva devoció, ja que, malgrat deixar de rebre subvencions, va continuant la recerca de la cultura tradicional i antiga dels pobles. Va recollir fins a 10.000 melodies, la majoria de les quals adquirides a les poblacions dels Pirineus catalans. Jaquetti va anar arreplegant sistemàticament dades i, gràcies a la seva meticulositat, avui podem gaudir de les Memòries de missions de recerca: una autèntica font per conèixer no només les cançons tradicionals, sinó també per ser una clara descripció dels pobles de l’època i dels veïns i veïnes que li donaven vida. De fet, va  presentar treballs científics a congressos internacionals, alguns es van publicar. En definitiva, durant onze anys Jaquetti va fer recerca de cançons i va redactar el que era per ella “expressió de poesia, la més alta”.

El cert és que Palmira Jaquetti va produir una extensa obra, tant literària com musical, majoritàriament inèdita. En aquest sentit, cal destacar el poemari L’estel dins la llar, publicat el 1938. De fet, va guanyar diversos premis als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, com la Flor Natural del 1955 amb el brillant Elegies de la Solitud. Com a compositora musical va publicar cançons adreçades, sobretot, als infants i caracteritzades per la influència del folklore català.

A continuació podeu escoltar el poema I que surti ja el Sol, recitat per l’actriu Pepa Arenós.

Conscient de la seva condició de dona i del fet de viure en un món on els espais eren protagonitzats pels homes, va estar vinculada a institucions que fomentaven l’accés de les dones a la cultura, com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, l’Escuela Municipal de Labores y Oficios de la Mujer i l’Escola Professional de la Dona. No era ingènua, en els seus ulls brillava el reclam de justícia.  

Palmira Jaquetti va apagar-se el 8 de maig de 1963 en un accident de cotxe a Els Monjos. Enguany, amb motiu dels 125 anys del seu naixement, la Generalitat promou, des del 2 de març de 2020 fins al 8 de maig de 2021 l'Any Palmira Jaquetti. Per endinsar-vos en el món Jaquetti, us recomanem l’exposició recentment inaugurada ‘Llum a l’ànima’, que acull el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i que podreu visitar fins al 8 de febrer de 2021.

Sense llum, ningú hi veu. Serveixi el seu exemple per il·lustrar la tantíssima gent que ha maldat per la cultura popular catalana.

El poema que va titular amb La llum representa la gesta inapagable de Palmira Jaquetti.

Vaig pel món cercant la llum,

que em cal llum pels meus sentits,

per menjar i beure per l’ànima!

Vaig pel món i en llit de llum,

m’adormia.

Petjo llum i nedo en llum,

llum de nit i llum de dia.

Vaig pel món i una flor ha obert

neta i segura la via.

Duc la llum viva als sentits

I és llum la força de l’ànima.

Tota la vida una llum,

Tota la llum dins ma vida.

Marc Sayols Batlle