Blog

Antoni M. Badia i Margarit, un home al servei de la llengua

Títol: Antoni M. Badia i Margarit, un home al servei de la llengua.

Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Data de publicació: Novembre de 2020.

Pàgines: 149.


El 30 de maig de 2020 va ser el centenari del naixement d’Antoni M. Badia i Margarit. Des d’El Foment, vam aprofitar l’efemèride per reivindicar la seva personalitat divulgant un parell de cites a través de les xarxes socials. La Generalitat de Catalunya va dedicar-li l’any amb les respectives commemoracions institucionals. L’editorial Publicacions Abadia de Montserrat, en col·laboració amb el Departament de Cultura, va publicar el llibre que ara us presentem.

 

Antoni M. Badia i Margarit, un home al servei de la llengua recull els dos primers capítols de Ciència i passió dins la cultura catalana, un obra molt representativa de les inquietuds intel·lectuals de Badia, publicat l’any 1977, també per Publicacions l’Abadia de Montserrat.

El seu bon amic Josep Massot i Muntaner és l’encarregat de biografiar el protagonista, emfatitzant la seva trajectòria professional. De fet, no podria ser d’una altra manera, ja que va Badia i Margarit va dedicar tota la seva vida a l’estudi de la lingüista, amb una escrupolositat científica innegable. I amb èxit. Així ho avala el batibull de publicacions, conferències i congressos en què va participar i premis i reconeixements que va obtenir. Inevitablement les quinze pàgines biogràfiques limiten la vida del personatge, però aconsegueixen que el lector es faci una idea de la magnitud d’aquest. Dentetes per començar l’assaig.

 

La hipòtesi inicial és la següent: l’estudi de la llengua catalana té una càrrega afectiva alhora que, si bé a altres països d’això se n’encarreguen únicament els especialistes, com és lògic, a casa nostra hi ha també una participació popular. Ergo l’estudi de la llengua catalana és un afer de tot el poble, sense que això signifiqui una pèrdua de rigor i objectivitat. Una actitud. L’exemple més clar és Antoni M. Alcover i el magnànim Diccionari Català-Valencià-Balear. Conclusió: el català és una “lingüística connotada” i, per extensió, també ho és la cultura. D’aquesta manera, l’autor afirma amb rotunditat que: “la sociolingüística catalana se sent engatjada amb el poble, i pel seu costat, el poble català presta suport a la sociolingüística”.

Comparativament envers la ciència lingüística universal, aquest és un fet força particular. I per què succeeix això? Doncs perquè la llengua catalana viu sotmesa a uns condicionaments polítics. La falta d’institucions fortes o el factor de la diglòssia generen “l’entremesa popular”. La passió per la llengua s’encomana entre els seus usuaris. Just en aquest punt, Badia i Margarit és enginyós i afirma que aquesta aurèola va més enllà dels confins catalans. Afirma que “el mal ‘s’encomana” entre els estudiosos forans, ja que aquests, una vegada estudien el català, tenen la necessitat d’entrar en contacte amb la llengua, venint i coneixent la seva gent. Aquesta connotació de la catalanística s’explica perquè els estudiosos ho fan, més aviat, per amor a l’art, mentre els hispanistes ho poden fer simplement perquè gaudeixen d’una sèrie de llocs de treball, ja que l’ensenyament del castellà està molt més instituït que el català.

El segon capítol és un repàs breu però acurat de l’evolució de la cultura catalana moderna. Cal dir, però, que és la versió d’una conferència impartida el desembre de 1976 a la Sorbona de París i, d’aleshores ençà, ha passat quasi mig segle. Per tant, hi ha un gran període que, lògicament, no hi és present. Alhora, la fortalesa del relat consisteix, precisament, que a banda d’estudiar el que descriu, també ho va viure. De fet, aquest segon capítol -i, per tant, el llibre- culmina amb el Congrés de Cultura Catalana de 1975, el qual serveix a Badia per cloure la tesi que sobrevola al llarg de les pàgines: la involucració en el Congrés tant d’especialistes com gent de carrer. “Una prova més que la cultura catalana se sent engatjada al poble, que aquest presta suport a aquella”.

 

L’assaig, traçat amb curosa objectivitat tal com el lector comprovarà, és un combat polític per a tots els públics. En el fons, potser com diria ell mateix fent valer la tesi, és un assaig que existeix gràcies a la simbiosi ciència-passió que ha caracteritzat la història de la llengua catalana. O, tal com ell afirmava: “la llengua sempre serà amb nosaltres, i mentre la llengua catalana sigui viva, hi haurà un poble disposat a servir-la”.

 

 

Marc Sayols Batlle